Argumentari (1): Quan intenten ridiculisar es mallorquí. Joan Font Rosselló

Quan intenten ridiculisar es mallorquí comparant-lo amb so manacorí, llosetí o pollencí…

Amb tots es respectes pes manacorí, llosetí o pollencí, és un insult a sa intel·ligència comparar-los amb so mallorquí. Perquè:

a. fins fa quaranta anys, tothom a Mallorca entenia que xerrava mallorquí.

b. almanco durant es segles XVI, XVII, XVIII i fins ben entrat es XIX, es mallorquins solien denominar sa seva llengua com a “mallorquí” amb tota naturalitat. Josep Massot Muntaner, monjo benedictí resident a Montserrat, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2012) i gens sospitós d’anticatalanisme, ho reconeix clarament[1]. Durant totes aquestes centúries, inclús abans[2], es mallorquins denominen es seu idioma “mallorquí”, “llengua mallorquina”, "llemosí", “llengua vernacla”, “dialecto”, “llengua materna”, “llengua vulgar” (vulgari lengua en llatí) o “llenguatge balear” (Balearico eloquio en llatí). Així, a títol d’exemple, Gaspar Melchor de Jovellanos, reclòs en es Castell de Bellver, defensarà s’ensenyança en “lengua mallorquina” (1802). Només d’ençà de lo que se coneix com a Renaixença Catalana, que orbita entorn des Jocs Florals de Barcelona, se comença a parlar de “català” –un terme acadèmic i de caire elitista– per referir-se a una llengua independent i comuna que també xerren valencians i balears, enmig de moltes controvèrsies[3].


c. es mateix Institut d’Estudis Catalans (IEC) reconeix es mallorquí com a subdialecte des balear, i aquest com a dialecte de sa llengua catalana. No reconeix en canvi es manacorí o es llosetí. Per tant, des des mateix moment que s’IEC xerra de subdialecte (i/o dialecte), reconeix característiques comunes en es parlar de tot Mallorca (i de ses Balears) a la vegada que reconeix unes diferències respecte d’altres dialectes com puguin ser es català central, es valencià o es rossellonès.

d. si hi ha un cappare de sa doctrina catalanista a Mallorca aquest és Tomàs Forteza[4] (1838-1898). Deixeble de Marià Aguiló, Forteza teorisa es catalanisme en uns termes que encara són vigents avui en dia i que mai més seran discutits pes seus seguidors: unitat de sa llengua, postergarció des dialectes i aposta per una llengua literària. Es seu deixeble més destacat serà mossèn Alcover, que se convertirà a ses seves tesis de sa unitat de sa llengua. Idò bé, es mateix Forteza començarà una gramàtica de ¡llengua mallorquina! l’any 1881, un projecte de gramàtica que serà premiat per s’Ajuntament de Palma. Aquesta gramàtica, inacabada i pòstuma, serà editada l’any 1915 com a Gramática de la Lengua Catalana. Un pic més se demostra, inclús entre es pares fundadors catalanistes, sa categoria lingüística des mallorquí com a denominació de sa nostra llengua[5].

e. a l’any 1926, el govern del general Primo de Rivera va crear per reial decret vuit noves cadires acadèmiques a sa Real Academia Española de la Lengua[6] (RAE), dues per a sa llengua gallega, dues per as basc i quatre per as català. Entre aquestes quatre, dues correspongueren a Catalunya, una a València i una altra a Balears per defensar sa varietat mallorquina-balear. Francesc de Borja Moll conta que mossèn Alcover era es gran favorit per fer-se amb so setial balear però finalment qui l’ocupà fou Llorenç Riber[7]. Una vegada més veim com una institució com sa RAE reconeixia sa singularitat mallorquina.

f. de fet, fins fa ben poc sa categoria des mallorquí-balear era indiscutible. Així, fins a l’any 1959 sa Reial Acadèmia Espanyola encara s’hi referia com a “lenguas diferenciadas y no dialectos”[8].

[1] Massot i Muntaner, Josep, Els mallorquins i la llengua autòctona, Barcelona, Curial, 1972, pp. 13-40
[2] Massot i Muntaner reconeix que, ja en es segle XV, hi havia humanistes que ja xerraven de “vulgar materno e malorquí” encara que n’hi havia d’altres que usaven d’altres denominacions com “pla català” o “llemosí” (ibid., p. 15)
[3] No entrarem aquí en debat sobre ets orígens des mallorquí, una qüestió tan apassionada com estèril. Només direm, a títol d’exemple, que es pare de sa Romanística Europea i de sa Gramàtica Comparada, Fiedrich C. Diez, dubtava que es català fos una llengua romànica independent de s’occità (1854). Dos anys després canviarà d’opinió. I quinze anys després, tornarà a canviar de parer. És indiscutible que, durant la Reinaxença Catalana i després, sa relació des català amb so llemosí era un tema candent. Tal com indica Massot i Muntaner, Josep, op. cit., a sa seva famosa Lletra de Convit (1901) que convidava a sa redacció d’un Diccionari de la Llengua Catalana, Mossèn Alcover encara defensava sa relació entre es català i es provençal. Per comprovar que no era una qüestió irrellevant ni menor, encara a l’any 1934, Pompeu Fabra firmava, amb altres, un al·legat titulat “Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria” on combatia ses teories occitanistes.
[4] Forteza, Tomás,Observaciones generales sobre la lengua materna, Museo Balear, 1886. Sa importància doctrinal de Forteza dins es moviment catalanista és reconeguda per Massot i Muntaner, op. cit., pp. 49-52.
[5] Resulta molt curiosa sa manera com es catalanisme minimisa totes aqueixes evidències que demostren sa categoria històrica i lingüística des mallorquí. Segons ell, es mallorquins haurien perdut de vista sa seva vertadera identitat durant sa grisa època de sa Decadència i no haurien estat conscients de sa seva realitat lingüística fins que es poetes mallorquins de la Renaixença Catalana, encapçalats per Marià Aguiló, els obriren ets ulls, enlluernant-los amb sa resplandor de sa veritat. Fixau-vos en s’analogia amb ses ciències naturals (física, química) on es científic natural descobreix es secrets de l’Univers que romanien amagats i ocults per a tothom. Però més sorprenent encara és s’època en què aquests il·luminats veuen sa llum enmig de sa ignorància i sa incultura des poble, una època en què es considerats pares de la Reinaxença com Aribau encara xerraven de llemosí i on sa “comunitat científica” de llavonses, per dir-ho en termes actuals, encara tenia molts de dubtes que es català fos una llengua romànica independent de s’occità.
[6] Que passava a ser Real Academia de las Lenguas Españolas en donar entrada an es gallec, es basc i es català.
[7] Miracle, Josep, Pompeu Fabra, Barcelona, Delos-Aymà, 1968, pp. 539-540
[8] Boletín de la Real Academia Española de Septiembre-Diciembre de 1959, acta de la sesión plenaria, tomo XXXIX, cuaderno CLVIII, p. 494